Històries amb ritme / MUSIC HITS
Cors de neó i tornades gegants: el pop dels 80 continua brillant
Resplendor de sintetitzadors, balades immenses i alegria de pista: una passejada afectuosa pel pop vuitanter, de Michael Jackson i Madonna a a-ha, Duran Duran, Wham! i Tears For Fears.

Una dècada que cantava en colors
El pop dels vuitanta arriba com una jaqueta de colors en una habitació grisa. Hi ha lluentor a les bateries, espurnes als teclats i una tornada esperant a cada cantonada, pensada perquè la canti tot un públic alhora. És una música que no té vergonya de voler ser estimada, i aquesta franquesa és bona part del seu encant. El pop i el rock se Doni la mà, i el resultat és un so glamurós i sentit alhora.
El que fa tan duradora aquesta època és la seva varietat. La mateixa dècada ens va deixar miniatures electròniques gelades, guitarres d'estadi, ritmes sedosos de matinada i balades que semblen omplir tot el cel. Posades juntes, encaixen a la perfecció, perquè totes persegueixen el mateix: una melodia inoblidable cantada amb plena convicció.
La resplendor del sintetitzador
Res no diu tant «anys vuitanta» com la brillantor d'una línia de teclat. Take on Me, d'a-ha, n'és l'exemple perfecte: un riff lluminós i ràpid, com el sol sobre un tren en marxa, amb una veu que puja més del que esperes i encara continua pujant. Don't You Want Me, de The Human League, és més freda i teatral, un petit drama explicat sobre textures electròniques nítides, mentre que Tainted Love, de Soft Cell, converteix un pols de sintetitzador en alguna cosa elegant, inquieta i una mica perillosa.
I hi ha racons més suaus dins la mateixa paleta. Just Can't Get Enough, de Depeche Mode, rebota amb una alegria gairebé infantil, i Don't Go, de Yazoo, posa una veu soul i urgent sobre el ritme de màquina. Sweet Dreams (Are Made of This), d'Eurythmics, amb Annie Lennox i Dave Stewart, continua sent hipnòtica i misteriosa, prova que el pop electrònic podia ser elegant i estranyament íntim.
Reialesa del pop i l'art del ganxo
Pocs discos capten la confiança de l'època com Billie Jean, de Michael Jackson. La línia de baix voreja, el ritme es manté ferm i tot llisca amb un aire arrogant que sembla natural. Beat It incorpora guitarra rockera i un tall més afilat, i Thriller converteix una cançó pop en un petit tros de cinema, tot suspens i espectacle. Juntes mostren com d'elàstic podia ser l'estil sense deixar anar l'oient.
Madonna aporta una altra mena de guspira. Material Girl és juganera i murrieta, Like a Virgin té un rebot coqueta i Like a Prayer s'obre cap a una cosa més grandiosa, amb un dramatisme que aixeca la tornada del terra. Whitney Houston, per la seva banda, llança I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me) directament a l'aire, amb una veu tan plena de llum que quedar-se quiet resulta gairebé impossible.
Billie JeanMichael Jackson
Take on Mea-ha
I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)Whitney Houston
Balades amb les finestres obertes
La dècada també entenia la tendresa. Time After Time, de Cyndi Lauper, és tranquil·la i lluminosa, una cançó que sembla agafar-te de la mà, i True Colors, també de Cyndi Lauper, ofereix consol amb una veu fràgil i forta alhora. Careless Whisper, de George Michael, té aquell saxofon inconfusible, fumat i nostàlgic, ideal per a l'hora en què la ciutat es calma.
Les emocions més grans arriben amb Total Eclipse of the Heart, de Bonnie Tyler, una tempesta gloriosament teatral de piano, veu esquerdada i dramatisme creixent. Take My Breath Away, de Berlin, flota en una boira de somni, i Purple Rain, de Prince, s'estén amb guitarra i sentiment fins a esdevenir gairebé un himne compartit. Són cançons per a viatges llargs, converses tardanes i moments en què vols que la música digui el que tu no pots.
Guitarres fins al sostre
El costat rocker de la història és meravellosament descarat. Livin' On A Prayer, de Bon Jovi, ofereix un canvi de to que arriba al cor, una història de resistència i una tornada feta per a mil veus. Don't Stop Believin', de Journey, comença amb un piano pacient i s'obre a poc a poc cap a un pur impuls d'estadi, mentre que Pour Some Sugar On Me, de Def Leppard, és tota arrogància, purpurina i guitarres denses i polides.
The Final Countdown, d'Europe, s'anuncia amb una fanfàrria de teclats que ningú no oblida, i Eye of the Tiger, de Survivor, avança amb determinació musculosa, la banda sonora de qualsevol remuntada que hagis imaginat. Dancing In the Dark, de Bruce Springsteen, afegeix un matís més càlid i humà, una cançó inquieta que converteix l'enyorança en impuls.
Cool, cinematogràfic i una mica misteriós
No tots els grans moments criden. Smooth Operator, de Sade, llisca sobre un groove xiuxiuejat, elegant i sense pressa, perfecte per a una habitació en penombra i una bona copa. Every Breath You Take, de The Police, és austera i obsessiva, amb la seva figura de guitarra girant en silenci mentre l'ambient es manté tens i bell.
Tears For Fears mostren dues cares molt diferents. Everybody Wants To Rule The World té un impuls lleuger i assolellat amb alguna cosa reflexiva al fons, mentre que Mad World és àmplia i introspectiva, amb una malenconia que brilla com un fanal sota la pluja. Africa, de TOTO, suma harmonies càlides i una atmosfera ondulant, gairebé tropical, una cançó que se sent com mirar per una finestra cap a un horitzó llunyà.
Alegria pura a la pista
Quan l'ànim es torna festiu, la dècada és senzillament irresistible. Wake Me Up Before You Go-Go, de Wham!, és sol amb vambes, i Girls Just Want to Have Fun, de Cyndi Lauper, esclata de trapelleria amistosa. Karma Chameleon, de Culture Club, es gronxa amb un encant desenfadat i fàcil de cantar, i Come On Eileen, de Dexys Midnight Runners, creix des d'una arrencada amb aire de violí fins a un torbelló alegre i accelerat.
Never Gonna Give You Up, de Rick Astley, és càlida, saltironant i inesgotablement simpàtica; Uptown Girl, de Billy Joel, es balanceja amb afecte doo-wop, i Duran Duran aporten una lluentor elegant i aventurera amb Rio, Hungry Like the Wolf i Girls on Film. Fins i tot Last Christmas, de Wham!, porta una espurna agredolça que encaixa a la perfecció en una tarda d'hivern.
Prem el play i entra
El que queda després de totes aquestes cançons és una sensació: gran, lluminosa, una mica dramàtica i generosa amb les seves emocions. Va bé amb festes, balls a la cuina, viatges per carretera i aquelles tardes tranquil·les en què una tornada coneguda se sent com un vell amic. Vinguis pel centelleig dels sintetitzadors, les balades de gran format o els himnes de guitarra, en aquest món hi ha lloc per a tu.
Així que puja el volum, deixa que el primer riff de teclat marqui l'ambient i descobreix quina tornada et troba primer. El pop dels vuitanta t'espera, encara brillant i a punt per cantar-se en veu alta.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Best 80s Pop Songs of All Time - Music Hits
- cançons
- 46
- artistes
- 37
- minuts de música
- 202