
Imagina un andana a mitjanit, l'últim vagó que s'allunya i, per sobre l'estació, un horitzó cosit amb rètols rosa, turquesa i ambre. Aquest és el sentiment que batega al pop japonès de nit: una música alhora brillant i tendra, polida per fora i discretament solitària per dins. Premia els passejos tardans, els vidres de taxi esquitxats de pluja i l'hora en què la gran ciutat per fi respira.
Aquest univers travessa dècades sense perdre l'esclat. Els ritmes setinats dels vuitanta conviuen amb tornades d'estadi, i les cançons cinematogràfiques de l'era anime comparteixen el mateix aire nocturn que les confessions íntimes. Les uneix l'amor per la melodia, el sentit del drama i l'instint de convertir emocions quotidianes en alguna cosa lluminosa.




