Històries amb ritme / MUSIC HITS
Guitarres, barra i cors a ple pulmó: el britpop i les bandes que en van heretar la flama
D'Oasis, Blur i Pulp a Arctic Monkeys i Franz Ferdinand: un viatge sorollós i melòdic pel pop de guitarres britànic, fet per a finestretes obertes i grans tornades.

Un so amb les finestretes baixades
Hi ha música que sona millor a casa, amb auriculars i les cortines tancades. El britpop és tot el contrari. És música de guitarres que demana ser escoltada des de la finestreta d'un cotxe, en un pub ple de gom a gom o cantada per deu mil gargamelles alhora. Arriba amb caminar cregut i somriure torçat, construïda amb acords brillants, bateries contundents i tornades tan sòlides que t'hi pots recolzar amb tot el pes. Fins i tot quan l'ànim es torna enyoradís, queda la sensació de companyia, d'una sala plena de gent disposada a unir-se al cant.
Aquesta selecció recull aquest esperit i el segueix endavant, des de l'esplendor dels noranta fins a les bandes indie dels anys 2000 que en van heretar la confiança. El que les uneix no és un so únic, sinó una actitud: explicar la vida quotidiana amb veu grandiosa, amb enginy, melodia i un barra molt britànica que va dels barris obrers a les escoles d'art.
Oasis, Blur i Pulp: tres maneres de ser britànic
Comencem pels tres grans, perquè dibuixen tot el mapa. Oasis ofereix himnes amb les mànigues arremangades. Wonderwall és escalfor acústica rasclada i una melodia boirosa i adolorida, mentre que Live Forever alça la barbeta i s'enfila amb un optimisme de cor obert. Don't Look Back In Anger, amb l'obertura de piano i una tornada immensa i compartida, potser és l'exemple més pur d'una cançó que pertany al públic des del primer compàs.
Blur són els observadors de mirada afilada. Parklife és un retrat alegre i xerraire de personatges quotidians, i Song 2 és un esclat de soroll i diversió que dura tot just dos minuts i et deixa somrient. Country House hi afegeix rebot de music hall i entremaliadura. I després hi ha Pulp, els grans narradors. Common People creix a poc a poc des d'una figura senzilla de teclat fins a un alliberament vibrant i ballable, i Disco 2000 converteix la nostàlgia en una festa reluent. En els tres conviuen l'enginy i la calidesa.
Glamur, brutícia i una mica de melodrama
El britpop mai no va ser només cosa de cors assolellats. Suede hi va aportar alguna cosa més fosca i glamurosa, amb guitarres envolvents i una veu plena d'anhel i teatralitat. Animal Nitrate té un riff inquiet i fanfarró que sona a nit que es torça de manera esplèndida, mentre que Trash és pop resplendent amb una pena romàntica sota la lluentor. Beautiful Ones porta el mateix drama il·luminat per neons.
Placebo empenyen encara més aquest to glam. Nancy Boy i Pure Morning tenen un encant angulós i una mica perillós, amb una veu que talla les guitarres com un traç de llapis d'ulls. Aquestes cançons recorden com n'és, d'ampla, la tradició britànica de guitarres, amb lloc per a la bellesa, l'entremaliadura i un toc de marginalitat.
WonderwallOasis
Bitter Sweet Symphony - Remastered 2016The Verve
Song 2 - 2012 RemasterBlur
El costat tendre de la tornada
Sota la fanfarroneria, aquesta música té un gran talent per a la tendresa. Bitter Sweet Symphony, de The Verve, n'és el gran exemple: una onada de cordes i un ritme rodolant que sona alhora cansat i triomfal. The Drugs Don't Work abaixa encara més el pols, i Lucky Man ofereix una gratitud tendra sobre guitarres lluents.
Travis s'especialitzen en aquest registre més suau. Why Does It Always Rain On Me? és una cançó dolçament resignada que fa gairebé amable el temps gris, i Sing és delicada, taral·lejable i fàcil d'estimar. Coldplay, sorgits del mateix terreny melòdic, hi aporten la lluïssor de Yellow i el piano ondulant de Clocks, dues cançons que s'obren a poc a poc cap a alguna cosa àmplia i lluminosa. Aquí les guitarres deixen de fanfarronejar i comencen a brillar, i el públic es balanceja en lloc de saltar.
Els hereus: més afilats, més ràpids, igual de cantables
Amb el nou segle, una onada fresca de bandes va agafar les guitarres i els va donar un cop més urgent i aspre. Arctic Monkeys en són un exemple viu. Do I Wanna Know? s'arrossega amb un groove pesat i hipnòtic i aire de matinada, I Wanna Be Yours converteix la poesia en una balada lenta i fumada, i 505 creix des d'un orgue calmat i misteriós fins a un clímax enorme i dramàtic.
Franz Ferdinand fan ballar les guitarres. Take Me Out avança a batzegades en una introducció tensa abans d'esclatar en un ritme afilat que mou els malucs, i Do You Want To manté la pista en moviment. Kaiser Chiefs aporten el cant de graderia, i I Predict A Riot és un crit col·lectiu perfecte, ple d'energia nerviosa. The Libertines hi posen un encant esquinçat i romàntic a Can't Stand Me Now i Don't Look Back into the Sun, cançons que semblen a punt de trencar-se i per això mateix són millors. Kasabian, amb Club Foot i Fire, hi posen múscul psicodèlic i trepitjada, i The Kooks mantenen el sol i la claredat amb Naive i Seaside.
Horitzons més amplis: raga, rock i enginy gal·lès
Un dels plaers d'aquest món és fins on arriba. Kula Shaker barregen guitarres de rock amb influències índies a Tattva, una peça hipnòtica i en espiral que encara sona a invitació a un camp de festival. Brimful of Asha, de Cornershop, és un homenatge alegre i enlluernat als plaers del pop mateix, lleuger de peus i impossible de resistir.
Després arriben veus amb una altra mena de foc. Manic Street Preachers donen a A Design for Life una tornada elevada i emocionant, amb pes de debò al darrere. Road Rage i Mulder and Scully, de Catatonia, hi afegeixen un enginy gal·lès irònic i de veu lluminosa. Ash converteixen Girl from Mars en un torrent de pop juvenil i difús, i Supergrass, amb el trapella Alright, capturen l'emoció despreocupada d'una tarda d'estiu que no s'acaba mai.
Pintes, graderies i carretera oberta
Aquesta és música per compartir. Va bé amb un divendres a la tarda en què la feina s'esvaeix, amb un pub ple on desconeguts acaben compartint una tornada, o amb un viatge llarg amb el volum alt i tot el cotxe reclamant la millor harmonia. Funciona igual en una barbacoa, en un cap de setmana de futbol o en un moment tranquil a la cuina en què de sobte necessites una cançó per cantar mentre renteu els plats.
Si vas créixer amb aquests discos, potser et retornaran un estiu concret. Si no, ofereixen una porta d'entrada molt fàcil: melodies potents, sentiment real i molt d'espai per a la teva veu. Prem el play, baixa la finestreta i deixa que la primera gran tornada et trobi. A la segona, probablement ja estaràs cantant.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Britpop & Its Heirs - Music Hits
- cançons
- 71
- artistes
- 30
- minuts de música
- 286