← Playlist

Històries amb ritme / MUSIC HITS

Adormir-se a poc a poc: un aterratge suau per a l'última hora del dia

Veus fluixes, guitarres pacients i piano sense pressa, de Mazzy Star a Chopin, formen un món musical suau per acomiadar la tarda i deixar que arribi el son.

Drifting Off Slowly - Music Hits

El xiuxiueig abans del son

Hi ha música que no demana atenció. Se't posa al costat, abaixa una mica el llum i deixa respirar l'habitació. Aquest és l'esperit d'aquesta col·lecció de cançons lentes i tendres, pensades per al tram final de la nit, quan el soroll del dia s'ha aprimat i la ment està preparada per deixar anar. Comença amb Mazzy Star i Fade Into You, una cançó que sembla arribar de l'altra banda d'una finestra en penombra, amb guspires de guitarra slide i una veu que mai passa d'un murmuri.

Just darrere ve Norah Jones amb Don't Know Why, fàcil i vellutada, amb un piano que es gronxa com una hamaca. Juntes, aquestes dues cançons fixen les normes d'aquest món: veus fluixes, guitarres suaus, piano callat i un tempo que no atabala ningú. Res aquí no exigeix que t'hi acostis. Tot t'ho recompensa si ho fas.

Veus que s'acosten a cau d'orella

La veu humana és el gran consol d'aquesta música, sobretot quan es manté propera i suau. By Your Side, de Sade, és una lliçó de contenció: el seu ritme llis i el cant càlid i pausat creen sensació de companyia sense cap enrenou. Cigarettes After Sex agafen un altre camí amb Apocalypse, on la veu sura entre reverberacions com l'alè sobre un vidre fred, tendra i una mica nocturna.

ocean eyes, de Billie Eilish, habita un xiuxiueig semblant, íntim i delicadament matisat, mentre que I Fall In Love Too Easily, de Chet Baker, pertany a una confessió de matinada més antiga, amb la lleugeresa d'un trompetista portada al cant. Èpoques diferents, estats d'ànim diferents, però cada cançó sembla oferir-se en privat, sobre un coixí i no sobre un escenari.

Cordes de fusta i llum de fanalet

La guitarra acústica és l'ànima del racó folk d'aquest món, i aquí brilla com un fanalet en un passadís tranquil. Pink Moon, de Nick Drake, és austera i gairebé sense pes, i cada nota pinçada té espai per apagar-se. José González manté aquesta intimitat de dits sobre les cordes a Heartbeats, mentre Bon Iver, amb Skinny Love, Re: Stacks i Holocene, passa de la proximitat crua a un espai ampli i hivernal sense alçar massa la veu.

També hi ha escalf rústic a Harvest Moon, de Neil Young, que es balanceja com una conversa al porxo, i a Fields Of Gold, d'Eva Cassidy, cantada amb una gràcia neta i natural. Blackbird, de The Beatles, mostra quanta bellesa cap en una guitarra i una veu, i Yusuf / Cat Stevens aporta amb Moonshadow un balanceig suau i lluminós. The Night We Met, de Lord Huron, tanca el cercle amb una resplendor lenta i dolguda.

So Tonight That I Might See

Fade Into YouMazzy Star

Don't Know Why

Don't Know WhyNorah Jones

Moon River (Breakfast at Tiffany's) [Remastered]

Moon River (From Breakfast at Tiffany's) [Remastered]Audrey Hepburn

Les cançons que il·lustren aquesta història

Sales de piano i cordes en la foscor

Quan les paraules es retiren, piano i cordes agafen el relleu amb una altra mena de tendresa. Nuvole Bianche, de Ludovico Einaudi, llisca com un núvol sobre un llac, amb figures repetides tan senzilles que es poden seguir amb els ulls tancats. Clair de lune de Debussy, aquí en la versió d'Alice Sara Ott, és l'ensomni lunar per excel·lència, ple de color platejat i d'harmonia de contorns suaus, mentre que el Nocturne No. 2 in E-Flat Major de Chopin, a les mans de Daniel Barenboim, canta la seva llarga melodia amb una calma natural.

On the Nature of Daylight, de Max Richter, deixa que les cordes pugin i es posin amb una gravetat lenta i consoladora, i Saturn, de Sleeping At Last, converteix aquesta mateixa tendresa cinematogràfica en alguna cosa semblant a una cançó de bressol per al cosmos. Aquestes peces no et diuen què has de sentir. Només donen a la nit una forma elegant.

Clàssics antics, càlids com un llum

Hi ha alguna cosa profundament tranquil·litzadora en les cançons estimades durant dècades, i aquesta hora els fa lloc. Moon River, amb Audrey Hepburn, és delicada i malenconiosa, una cançó petita amb un horitzó immens. Can't Help Falling in Love, d'Elvis Presley, es canta amb una devoció xiuxiuejada que continua sonant sincera, i What A Wonderful World, de Louis Armstrong, embolcalla la seva veu rogallosa en una suau resplendor orquestral.

Etta James aporta emoció vellutada a At Last, The Mamas & The Papas es gronxen a Dream A Little Dream Of Me, i Stan Getz deixa sospirar el saxo a The Girl From Ipanema amb una soltesa de bossa nova que recorda l'aire tebi d'una finestra oberta. Miles Davis, amb John Coltrane i Bill Evans, tanca aquest racó amb Blue in Green, una meditació lenta i fumada on el silenci importa tant com el so.

Boira dream pop i cels nocturns

Per a qui prefereixi les cançons de bressol més estrellades, un corrent atmosfèric i a la deriva recorre tota la col·lecció. Space Song, de Beach House, és lenta i lluminosa, feta de teclats suaus i una veu boirosa i lleugera. Sigur Rós i Svefn-g-englar estiren el temps encara més, amb textures brillants que s'assemblen més al clima que a una cançó.

Teardrop, de Massive Attack amb la veu etèria d'Elizabeth Fraser, porta un pols de batec i un misteri de matinada, i Sunset Lover, de Petit Biscuit, hi afegeix una lluïssor neta i suaument electrònica. Pink + White, de Frank Ocean, i Video Games, de Lana Del Rey, aporten un romanticisme cinematogràfic i una mica malenconiós. Only Time, d'Enya, ofereix un fluir serè, i An Ending (Ascent), de Brian Eno, esvaeix tota la vetllada cap a la quietud com una llarga exhalació.

Tristesa tendra, sostinguda amb suavitat

La música lenta sol portar una mica de blau, i aquest món l'abraça sense dramatisme. Nude, de Radiohead, sura en una resplendor tremolosa i callada, i The Scientist, de Coldplay, deixa que piano i veu comparteixin un dolor tendre. Hallelujah, de Jeff Buckley, es canta amb una intensitat fràgil que fa sentir l'habitació de sobte més petita i càlida, mentre Gary Jules i Michael Andrews converteixen Mad World en una cançó de bressol quieta i suggestiva.

Bridge Over Troubled Water, de Simon & Garfunkel, ofereix una altra cosa: una sensació de recer ferm que puja a poc a poc com la llum sobre un sostre. És el registre emocional de la col·lecció en la seva faceta més humana. Aquí la tristesa no és res per arreglar, sinó alguna cosa amb què asseure's, i la música té paciència per quedar-s'hi.

Prem el play i abaixa els llums

Aquestes cançons encaixen en moltes nits: l'última tassa de te, un llibre a mig llegir, un llarg camí de tornada a casa pels carrers tranquils o simplement els minuts entre apagar el llum i adormir-se. Funcionen perquè deixen espai. Es permet que una nota de guitarra s'apagui, que un acord de piano s'endarrereixi, que una veu es perdi en la foscor.

El viatge es tanca amb Golden Slumbers, de The Beatles, una cançó de bressol de tendresa elegant i ascendent que acomiada el dia amb delicadesa. Si estàs a punt per deixar que les hores s'estovin, posa't còmode, atenua els llums i prem el play. La nit és paciente, i aquesta música també.

Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.

La música d’aquesta història

Drifting Off Slowly - Music Hits

cançons
43
artistes
52
minuts de música
187
Escolta aquesta playlist ↗
Més històries ↗