Històries amb ritme / MUSIC HITS
Pop sense fronteres: un viatge alegre per les cançons que tothom sembla conèixer
Dels aplaudiments de Motown als sintetitzadors de neó i les confessions d'avui, el pop en anglès brilla a Billie Jean, Dancing Queen, Blinding Lights i més.

Un idioma que tothom parla
Hi ha cançons que semblen arribar ja conegudes. Sona la primera nota de baix de Billie Jean, de Michael Jackson, el centelleig inicial de Dancing Queen, d'ABBA, o el primer cant de Wannabe, de les Spice Girls, i les espatlles es mouen abans que el cap se n'adoni. Aquesta és la discreta màgia del gran pop: un idioma comú que es parla a les cuines, als cotxes, a les bodes, als estadis i a les habitacions de matinada, i que s'entén molt més enllà d'on es va cantar per primera vegada.
El pop en anglès de totes les dècades no és un so únic, sinó una família àmplia i colorida. Hi caben balades de piano tendres i pistes de ball lluents, guitarres de rock amb bones maneres, harmonies de soul, dramatisme de sintetitzador i xiuxiueigs d'habitació. El que ho uneix és un talent per al gest emocional directe: una tornada que cau com un somriure, un cor que convida tota la sala a unir-s'hi, un sentiment dit amb tanta claredat que qualsevol pot compartir-lo.
Palmes, harmonies i arrels daurades
Tota història del pop té un sistema d'arrels, i aquí s'escolta de meravella. The Beatles aporten l'impuls generós d'I Want To Hold Your Hand i l'abraçada llarga i càlida de Hey Jude, una cançó que comença com una confidència i acaba com una multitud. The Ronettes converteixen Be My Baby en un tro de bateria i anhel, mentre The Supremes donen a Stop! In The Name Of Love un balanceig elegant i teatral que continua sent irresistible.
Després arriben els duets i les veus del soul. Marvin Gaye i Tammi Terrell fan que Ain't No Mountain High Enough soni a devoció en moviment, i The Temptations deixen que My Girl resplendeixi amb una línia de baix tan reconfortant com el sol en un ampit. Can't Help Falling in Love, d'Elvis Presley, i Good Vibrations, de The Beach Boys, mostren altres matisos de la mateixa idea: la senzillesa com a romanç i la imaginació d'estudi com a alegria.
Boles de miralls i pistes obertes
El pop sempre ha sabut moure el cos, i els anys de la música disco van polir aquest instint fins a fer-lo brillar. Stayin' Alive, dels Bee Gees, batega amb una confiança que camina, tot falset i patxoca. I Will Survive, de Gloria Gaynor, converteix el desamor en volta d'honor, i September, d'Earth, Wind & Fire, omple l'aire de metalls, escalfor i negativa a la tristesa. Don't Stop 'Til You Get Enough, de Michael Jackson, manté aquest esperit fi i lleuger.
Fins i tot ABBA, tantes vegades admirats per les seves melodies, van entendre a fons la pista de ball. Gimme! Gimme! Gimme! (A Man After Midnight) porta una nostàlgia nocturna dins el ritme, un anhel que es balla. Ens recorda que els sons més feliços del pop sovint amaguen una espurna d'enyorança, i que aquest contrast és on viu bona part de la màgia.
Billie JeanMichael Jackson
Like a PrayerMadonna
I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)Whitney Houston
Neó, sintetitzadors i emocions de pantalla gran
Els vuitanta arriben amb colors vius i gestos valents. Take on Me, d'a-ha, salta des del seu riff de teclat fins a un falset que encara sona a petit acte d'audàcia. Girls Just Want to Have Fun, de Cyndi Lauper, és un esclat d'amistat i entremaliadura, mentre Like a Prayer i Vogue, de Madonna, mostren que el pop pot ser sagrat, sensual i juganer alhora.
Hi ha també un costat més ombrívol, igual de seductor. Sweet Dreams (Are Made of This), d'Eurythmics, llisca sobre un pols fred i hipnòtic; Tainted Love, de Soft Cell, afegeix un tall teatral i ferit; i Running Up That Hill, de Kate Bush, alça un paisatge immens i remolinat amb ritme i imaginació adolorida. Aquí el pop no és només entreteniment lleuger: és un escenari per a la rareza, la vulnerabilitat i l'emoció gran.
Veus que omplen la sala
Poques coses en la música emocionen tant com una veu usada sense vacil·lar. Whitney Houston ho aconsegueix a I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me), on es troben l'eufòria i la tècnica, i un altre cop a I Will Always Love You, que creix des de gairebé el silenci fins a un clímax enorme i tendre. Rolling in the Deep, d'Adele, colpeja el terra amb força de gospel, i Someone Like You demostra que la quietud pot ser tan poderosa com el volum.
Queen pertanyen a aquesta companyia com a mestres del teatre. Bohemian Rhapsody travessa balada, òpera i fúria rockera com si el gènere fos un simple canvi de vestuari, i Don't Stop Me Now corre amb piano i pura alegria. Total Eclipse of the Heart, de Bonnie Tyler, afegeix la tempesta cinematogràfica completa. Són cançons que demanen cantar a cor i una mica de drama sense vergonya.
Purpurina, actitud i el nou mil·lenni
Cap al canvi de segle, el pop es va tornar elegant, juganer i gloriosament segur de si mateix. ...Baby One More Time i Toxic, de Britney Spears, cruixen d'energia continguda; Can't Get You out of My Head, de Kylie Minogue, converteix la repetició en un encanteri; i I Want It That Way, dels Backstreet Boys, ofereix harmonies fetes per a viatges d'estiu amb les finestres baixades.
Mentrestant, la música es va atrevir amb ritmes i personalitats més audaços. Crazy In Love, de Beyoncé amb JAŸ-Z, uneix l'emoció dels metalls amb pura patxoca, i Single Ladies (Put a Ring on It) és un himne de trepitjada i brillantor. Umbrella, de Rihanna, dona una tornada suau i duradora a una pluja de ritmes, i Bad Romance, de Lady Gaga, fa que l'obsessió soni a espectacular desfilada.
El pop d'avui: elegant, sincer i sempre acollidor
El pop recent conserva l'ofici antic mentre troba colors nous. Levitating i Don't Start Now, de Dua Lipa, miren amb afecte l'elasticitat de la música disco, i Blinding Lights, de The Weeknd, travessa una nit de sintetitzadors amb urgència de cinema. bad guy, de Billie Eilish, demostra que un xiuxiueig i una línia de baix poden ser tan audaços com qualsevol crit.
La vena confessional continua al centre. drivers license, d'Olivia Rodrigo, captura un petit desamor amb una intimitat sorprenent; As It Was, de Harry Styles, vesteix la malenconia amb un pols brillant i saltiró; i Cruel Summer, de Taylor Swift, deixa que l'anhel creixi fins a una tornada eufòrica. Espresso, de Sabrina Carpenter, i Good Luck, Babe!, de Chappell Roan, afegeixen enginy, color i gust pel dramàtic, i proven que el gènere encara gaudeix sorprenent.
Prem el play i deixa que la tornada et trobi
És música per a finestres obertes, ball a la cuina, carreteres llargues, festes a casa, reflexió tranquil·la i aquells moments en què només vols que el dia et sembli una mica més lluminós. Té lloc per a l'eufòric i el ferit, per a la brillantor de Happy, de Pharrell Williams, i la lluïssor sentimental de Your Song, d'Elton John.
Posa-la i deixa-la vagar. Canta els versos que coneixes, taral·leja els que gairebé recordes i gaudeix veient quantes dècades caben en una mateixa taula. Prem el play i descobreix quina tornada et troba primer.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Best Pop Songs of All Time - Music Hits
- cançons
- 107
- artistes
- 100
- minuts de música
- 431