Històries amb ritme / MUSIC HITS
Riffs, cors i guitarres a tot volum: la gran festa dels himnes del rock de sempre
De Led Zeppelin i Queen a Nirvana i Linkin Park, els grans himnes del rock converteixen guitarres, tornades i suor en pura energia compartida. Prem play i deixa't endur.

Un so fet de guitarres i caràcter
El rock en la seva versió més gran no xiuxiueja. Arriba amb un acord que sembla fer tremolar el terra, un redoblament de bateria que mou les espatlles abans que el cap hi arribi i una veu preparada per omplir una sala sencera. Aquest recorregut de cinquanta-nou cançons recull aquest esperit en un vol ampli, suat i alegre, de Led Zeppelin i Queen a Nirvana i Linkin Park. És música pensada per sonar fort, cantar-se sense pudor i recordar-se tota la vida.
El que uneix artistes tan diferents és una fe compartida en la guitarra elèctrica com a narradora. De vegades grunyeix, de vegades brilla, de vegades plora, però sempre és al davant i marca l'ànima de la cançó. A l'entorn, el baix i la bateria aporten múscul, i el resultat és un so físic, que se sent al pit i que és impossible d'ignorar.
Riffs que es taral·legen a les fosques
Hi ha cançons que recordem primer pel seu gest inicial. La figura ferma que obre Back In Black d'AC/DC, la línia en espiral de Sweet Child O' Mine de Guns N' Roses, el pols pesat i rodant de Smoke On The Water de Deep Purple: cadascuna és una porta que reconeixem en mig segon. Seven Nation Army de The White Stripes demostra com en cal ben poc, un riff auster i un ritme que colpeja, per mantenir una multitud en trànsit.
Després hi ha el costat més fosc i feixuc. Black Sabbath porten una amenaça a càmera lenta a Iron Man i un impuls nerviós i esmolat a Paranoid, mentre que Enter Sandman de Metallica construeix la tensió com una tempesta que s'acosta a un carrer tranquil. Jimi Hendrix, a Purple Haze i All Along the Watchtower, obre un altre camí, on la guitarra es doblega i vibra com la calor sobre l'asfalt.
Tornades per a mil veus
Una de les grans alegries del rock és el moment en què el públic deixa de ser públic i es converteix en cor. Livin' On A Prayer de Bon Jovi i Don't Stop Believin' de Journey en són exemples perfectes: melodies obertes, teclats lluminosos i un impuls que fa aixecar els braços sense demanar permís. Pour Some Sugar On Me de Def Leppard hi afegeix una brillantor festiva, amb guitarres que reluen com xapa cromada.
Queen és, potser, el millor mestre d'aquest art. Don't Stop Me Now és pura alegria en moviment, un piano saltiró i una veu que sembla no voler tocar de peus a terra. Bohemian Rhapsody, en canvi, és un món sencer en una sola cançó: intimitat, teatre, guitarra afilada i un final que fa posar la pell de gallina. Dues cares d'una mateixa generositat musical.
Sweet Child O' MineGuns N' Roses
Bohemian RhapsodyQueen
Back In BlackAC/DC
Balades, caramboles lentes i cels de pel·lícula
El rock també sap aturar-se i respirar. Stairway to Heaven de Led Zeppelin comença amb una calma gairebé de bressol i va guanyant força fins a l'esclat final. Comfortably Numb de Pink Floyd flota entre la boira i un solo ampli, lluminós, que sembla obrir-se com un horitzó. November Rain de Guns N' Roses fa servir piano i orquestració per pintar un drama a gran escala, i Nothing Else Matters de Metallica mostra el costat tendre d'una banda coneguda pel seu pes.
U2 ofereix un altre tipus de grandesa. With Or Without You avança contenida, a poc a poc, fins que l'emoció es desborda, mentre Where The Streets Have No Name s'eleva amb guitarres que ressonen com llum en moviment. Dream On d'Aerosmith i I Want to Know What Love Is de Foreigner completen aquest racó de cançons per a nits llargues, finestres obertes i cors sense defensa.
Rebels, outsiders i observadors irònics
Una part essencial del rock és la seva incomoditat creativa. Smells Like Teen Spirit de Nirvana té una tensió que oscil·la entre la calma i l'esclat, i continua sonant com una porta que es tanca d'un cop. Basket Case de Green Day aporta velocitat, humor nerviós i melodia directa, mentre Creep de Radiohead es mou en la vulnerabilitat, amb guitarres que irrompen com una sacsejada d'emoció. Zombie de The Cranberries hi afegeix una veu inconfusible i una intensitat greu.
Aquest món té també elegància nerviosa. Mr. Brightside de The Killers corre sense frenar, amb una urgència que fa venir ganes de cantar-la. Do I Wanna Know? d'Arctic Monkeys camina més lentament, amb un groove fosc i sensual. I allà on Fortunate Son de Creedence Clearwater Revival té un nervi dret i directe, Paint It, Black de The Rolling Stones inquieta amb un aire hipnòtic i amenaçador.
Carreteres, històries i llum de capvespre
Molt rock sap a carretera: finestra baixada, motor en marxa, un horitzó que convida a anar més lluny. Born to Run de Bruce Springsteen té aquesta ànsia d'escapar-se amb força èpica, i Dancing In the Dark reflecteix el mateix desig amb un pols més sintètic i brillant. Free Fallin' de Tom Petty llisca amb una suavitat lluminosa, mentre Sweet Home Alabama de Lynyrd Skynyrd tira de guitarres alegres i un aire de porxo i tarda llarga.
Altres cançons són narradores per naturalesa. Hotel California d'Eagles construeix una atmosfera misteriosa amb guitarres que dialoguen, Go Your Own Way de Fleetwood Mac barreja tensió i melodia amb una claredat preciosa, i Sultans Of Swing de Dire Straits llueix un toc de guitarra àgil i elegant. Summer Of '69 de Bryan Adams, amb la seva calidesa nostàlgica, convida a mirar enrere amb un somriure.
Combustible per a l'entrenament i per a l'esperit
Si hi ha un lloc on aquest repertori respira amb força, és en els moments d'esforç. Eye of the Tiger de Survivor és gairebé una icona de la motivació, amb un riff que empeny cap endavant. Thunderstruck i Highway to Hell d'AC/DC ofereixen una energia compacta i directa, mentre Welcome To The Jungle de Guns N' Roses entra amb un crit i no afluixa. The Final Countdown d'Europe aporta una fanfàrria de teclats que sembla il·luminar un estadi.
I quan cal un salt d'alegria, Jump de Van Halen respon amb els seus sintetitzadors resplendents, I Love Rock 'N Roll de Joan Jett & the Blackhearts amb una actitud directa i descarada, i Walk This Way d'Aerosmith amb un swing ple de picardia. Són cançons que ajuden a córrer un quilòmetre més, a netejar la casa amb ganes o a obrir bé un viatge en cotxe.
Un llegat que encara sona al present
El millor d'aquest món és que no es queda en el passat. In the End de Linkin Park va portar el rock a una zona més contemporània, amb ritme precís i una melodia que s'enganxa, i The Emptiness Machine hi connecta amb una energia renovada. Everlong de Foo Fighters té un dring urgent i emocionant, Wonderwall d'Oasis és un cant col·lectiu de to càlid, i Sex on Fire de Kings of Leon hi afegeix una vibració rugosa i magnètica.
Són cinquanta-nou raons per baixar el volum de la rutina i apujar el de la vida. Tant si busques un himne per cantar a plens pulmons, una balada per a un vespre tranquil o un riff per posar-te en moviment, aquest món té una cançó esperant-te. Només cal prémer play i deixar que les guitarres facin la resta.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Best Rock Songs of All Time - Music Hits
- cançons
- 59
- artistes
- 42
- minuts de música
- 273