Històries amb ritme / MUSIC HITS
Rock Nacional a tot pulmó: himnes argentins per cantar a crits
De Soda Stereo als Redondos, de Charly García a Los Piojos: un viatge pel rock argentí d'estribillos enormes, guitarres amb ànima i nits compartides.

Un cor que surt del pit
El rock argentí no s'escolta assegut: es canta amb tot el cos. N'hi ha prou que arrenqui De Música Ligera, de Soda Stereo, perquè una sala, un pati o un cotxe s'omplin de veus que coneixen el camí de memòria. És una música de guitarres nítides, baixos amb balanceig i tornades que semblen pensades per a trenta mil gargamelles i, alhora, per a una sola persona amb els auriculars posats.
Aquest doble caràcter, de camp de futbol i d'habitació pròpia, és el cor d'aquest món. Hi ha èpica, però també tendresa; hi ha ironia de barri, desfogament, humor i malenconia de matinada. Tot sona amb accent rioplatenc, aquesta barreja de carrer, poesia i barra que fa reconeixible el rock nacional allà on s'escolti.
Soda Stereo i Cerati: la llum que s'estira
Poques bandes condensen tan bé l'elegància d'aquest repertori com Soda Stereo. Persiana Americana avança amb una sensualitat continguda, entre ombres i ratlles de llum; En la Ciudad de la Furia, en canvi, té la tensió d'una avinguda a mitjanit, amb una guitarra que talla l'aire i una tornada que es queda a viure al cap.
Gustavo Cerati, després, explora un territori més íntim i atmosfèric. Puente es mou amb una calma gairebé flotant, Adiós s'acomiada amb una emoció serena i Vivo recupera l'energia de qui decideix tirar endavant. Són cançons que demostren que el rock d'aquest país també sap ser expansiu, melòdic i subtil sense perdre força.
Poetes de piano, guitarra i confessió
Charly García és una de les grans veus de la cançó argentina, i Demoliendo Hoteles mostra per què: ritme àgil, ironia i una melodia que s'enganxa a la pell. Promesas Sobre El Bidet i Nos Siguen Pegando Abajo completen el retrat d'un artista inquiet, capaç de barrejar humor, cinisme i troballes melòdiques en pocs minuts.
Fito Páez aporta una vessant lluminosa i emotiva. El amor después del amor és gairebé un himne d'optimisme, d'aquells que es canten amb els braços en alt, mentre Al lado del camino i 11 Y 6 mostren el seu vessant de narrador sentimental i la seva manera de fer cantable el quotidià. I com a arrel de tota una tradició, Muchacha (Ojos de Papel), d'Almendra, recorda la delicadesa poètica que va donar forma al gènere.
De Música LigeraSoda Stereo
Lamento BolivianoLos Enanitos Verdes
El amor después del amorFito Paez
Estadi, fang i guitarres encebades
Hi ha una altra branca del rock nacional que fa olor de multitud, de suor i de tarda llarga. Patricio Rey y sus Redonditos de Ricota converteixen cada cançó en un ritual col·lectiu: Ji Ji Ji, La Hija del Fletero i Tarea Fina tenen aquest magnetisme rugós, entre misteri i festa, que arrossega qui les escolta. Són temes per cantar sense pudor, amb la veu una mica trencada i el somriure ample.
Los Piojos aporten una energia de carrer i emotiva, amb Tan Solo, Bicho de Ciudad i Como Alí com a retrats de barri, de pols i de desig. Divididos, per la seva banda, ofereix un rock de riffs potents i esperit lliure: ¿Qué Ves?, Spaghetti del Rock i Sábado sonen a banda tocant fort, amb humor i molta personalitat.
Ritme, riallada i festa mestissa
Si alguna cosa distingeix aquesta música és la seva capacitat d'obrir-se a altres ritmes. Los Fabulosos Cadillacs barregen rock, ska i aires llatins a El Matador, Siguiendo la Luna i Vasos Vacíos, amb metalls que conviden a ballar i una malenconia que treu el cap entre la brillantor de la festa.
Los Auténticos Decadentes porten aquesta alegria a la seva màxima expressió. Loco (Tu Forma De Ser), Corazón i La Guitarra tenen un aire de celebració desbordada, de brindis i abraçada, perfectes per a les reunions on ningú es queda quiet. Illya Kuryaki & The Valderramas, amb Abarajame, Jugo i Coolo, sumen groove, ritme i desimboltura, i recorden que el rock d'aquí també sap moure's amb un aire més funk i de carrer.
Confessions, rareses i veus pròpies
Lamento Boliviano, de Los Enanitos Verdes, és una d'aquestes cançons que tothom canta encara que no sàpiga explicar per què: una guitarra neta, una melodia inoblidable i un aire de nostàlgia lluminosa. La Muralla Verde i Luz De Dia confirmen el seu gust pel rock melòdic d'emoció directa.
Andrés Calamaro porta una veu inconfusible, amb Flaca, La parte de adelante i Te quiero igual, cançons on conviuen el desgarrament i la complicitat. Babasónicos, amb Putita i El Loco, aporta un toc sinuós i sofisticat; Sumo, amb No Tan Distintos i Breaking Away, una actitud esmolada i pionera; i Bersuit Vergarabat, amb Toco Y Me Voy, La Soledad i Sr. Cobranza, una barreja de teatralitat, ràbia i poesia popular.
Per cantar amb amics fins que s'acabi la veu
Aquest repertori és ideal per a aquelles nits en què la música ocupa el centre de la taula: una reunió a casa, un viatge llarg, una prèvia, un asado que s'allarga. Cada cançó porta el seu propi record, i totes comparteixen la promesa que algú, en algun moment, alçarà la veu i tots el seguiran.
Posa't còmode, puja el volum i deixa que les tornades facin la seva feina. Del xiuxiueig de Cerati al rugit dels Redondos, del ball dels Cadillacs a la malenconia de Los Enanitos Verdes, el rock argentí t'espera amb els braços oberts. Prem el play i canta a tot pulmó.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Rock Nacional a Todo Pulmón - Music Hits
- cançons
- 45
- artistes
- 17
- minuts de música
- 186