Històries amb ritme / MUSIC HITS
Soul Sunday Grooves: veus càlides, ritme profund i ball a la cuina
Del lluïment de Motown a la forca de Stax i les noves veus del soul: grooves atemporals per a matins lents, sopars llargs i balls improvisats a casa.

Un diumenge que sona a soul
Hi ha música que sembla feta per a aquella hora en què el dia encara no ha decidit què vol ser. El soul és aquesta música. Arriba amb un baix que camina en lloc de córrer, un bateria que sap quan tirar-se enrere i una veu que sona com si compartís un secret a l'altre costat de la taula d'esmorzar. Les cançons d'aquest viatge van dels anys cinquanta fins avui, però comparteixen una temperatura generosa: càlida, humana i suaument irresistible.
Posa Lovely Day, de Bill Withers, i fixa't com canvia l'habitació. Aquella nota llarga i sostinguda al cor de la cançó és com una finestra oberta a la llum del matí, i el ritme tranquil et dona permís per servir-te un altre cafè. És el soul en la seva forma més amable: no exigeix atenció, però la recompensa cada vegada.
La calidesa de Motown: la melodia com a sol
El gran do de Motown va ser fer que l'alegria semblés senzilla. My Girl, de The Temptations, flota sobre una línia de baix que sembla somriure, amb veus tan ben apilades que el tornada se sent com una abraçada. The Supremes aporten un lluïment més lleuger a You Can't Hurry Love, amb palmes, pols i una dolçor gairebé conversacional, mentre que The Jackson 5 irrompen amb I Want You Back, energia juvenil concentrada en pocs minuts vibrants.
Sota la brillantor hi viu també el drama. Four Tops canten Reach Out I'll Be There amb una urgència gairebé operística, la veu solista suplicant i enlairant-se sobre un ritme que avança sense aturar-se. Smokey Robinson & The Miracles converteixen el desamor en poesia amb The Tracks Of My Tears, prova que el soul pot ser elegant i ferit alhora. És artesania pop de primer nivell, i encara espurneja.
La força de Stax i l'església vista de biaix
Si Motown va polir la pista de ball, l'escola del Sud hi va portar suor i serradures. (Sittin' On) the Dock of the Bay, d'Otis Redding, és la gran exhalació del gènere: una melodia lenta, com el vaivé de l'aigua, amb un xiulet que recorda la llum de la tarda. Sam & Dave responen amb Soul Man, un exercici de pregunta i resposta empès per metalls contundents i un entusiasme imparable, i Wilson Pickett converteix In the Midnight Hour en un contoneig a foc lent.
Les arrels del gospel es noten sobretot en el fraseig: allargar una síl·laba, obrir-la i tornar-la a atrapar. Shout, Pts. 1 & 2, de The Isley Brothers, porta aquest esperit d'església i festa fins a la conclusió natural, amb una pujada sorollosa que quasi aixeca el terra. Aquí l'aspror no és un defecte, sinó una forma de generositat.
SuperstitionStevie Wonder
RespectAretha Franklin
(Sittin' On) the Dock of the BayOtis Redding
Veus que dominen la sala
El soul és, sobretot, un art de cantants, i aquest món és ple d'instruments inoblidables fets de carn i alè. Respect, d'Aretha Franklin, és una declaració de força, però escolta també (You Make Me Feel Like) A Natural Woman, on el fraseig passa de la tendresa a un quasi tro sense perdre mai el control. Etta James dona a At Last una gravetat de vellut, amb cordes que s'inflen al voltant d'una veu que ha viscut cada nota.
A Change Is Gonna Come, de Sam Cooke, té un altre tipus de pes. Orquestral i solemne, converteix la dignitat serena en alguna cosa monumental. Ben a prop hi ha When a Man Loves a Woman, de Percy Sledge, amb la seva llum d'orgue i el seu lliurament adolorit. Aquestes interpretacions recorden per què el soul ha estat sempre un testimoni: la sensació que algú t'explica alguna cosa veritable.
Grooves per a malucs i cors
No totes les cançons de soul han de trencar-te el cor; moltes només volen que et moguis. Superstition, de Stevie Wonder, avança amb un riff de clavinet tan ajustat i funky que ensenya al cos què ha de fer, mentre que Sir Duke és una celebració lluminosa, amb metalls, de la música mateixa. September, d'Earth, Wind & Fire, converteix el diumenge en festa amb les seves trompetes brillants i el seu ritme ondulant, d'aquelles cançons que fan cantar tota la taula.
Move on Up, de Curtis Mayfield, porta un impuls optimista, amb percussió i cordes rodant en una cursa alegre. Marvin Gaye i Tammi Terrell fan que Ain't No Mountain High Enough soni a devoció pura i assolellada, dues veus recolzant-se l'una en l'altra. Posa-les mentre bull la pasta i ningú es quedarà quiet.
Focs lents i hores a la llum de les espelmes
Quan la llum s'esmorteeix, la música l'acompanya. Let's Stay Together, d'Al Green, és el so del vellut desplegant-se, amb una veu que llisca del murmuri a un falset dolç i flotant. Let's Get It On, de Marvin Gaye, i Can't Get Enough Of Your Love, Babe, de Barry White, s'inclinen cap al vessant sensual, amb ritme profund i seguretat sense pressa. Easy, de Commodores, és una cançó de bressol de tarda mandrosa, relaxada i tendra.
Bill Withers torna amb Ain't No Sunshine, una lliçó d'espai on el silenci entre frases forma part de l'emoció. Gladys Knight & The Pips donen a Midnight Train to Georgia una resplendor majestuosa i anhelant, i Sweet Love, d'Anita Baker, mostra amb quina suavitat l'estil va lliscar cap a una elegància nocturna i polida. Són cançons per a llums baixos, una altra copa de vi i converses que s'allarguen.
Un soul que continua escrivint-se
El que fa emocionant aquesta tradició és que mai no ha deixat de moure's. Back To Black, d'Amy Winehouse, embolcalla el desamor modern en un marc vintage, i Chasing Pavements, d'Adele, demostra que la franquesa emocional del soul pot omplir un espai enorme i cinematogràfic. Smooth Operator, de Sade, llisca amb una elegància freda i matisada de jazz, mentre que Untitled (How Does It Feel), de D'Angelo, deixa que el groove s'estiri i bulli en una càmera lenta íntima i boirosa.
Les veus noves mantenen viva la flama. Leon Bridges revisita els sons clàssics amb Coming Home, Alabama Shakes aporten energia crua i vibrant a Hold On, i Teddy Swims aboca emoció aspra a Lose Control. If I Ain't Got You, d'Alicia Keys, i Ex-Factor, de Ms. Lauryn Hill, porten piano, confessió i un pols modern al vell llenguatge. El llinatge s'escolta, i se sent viu.
Així doncs, tria un diumenge, obre la finestra i prem el play. Deixa que els metalls despertin la cuina, que les balades assentin la nit i que les veus més antigues i les més noves comparteixin la mateixa sala càlida. El soul espera ser escoltat, i ballat, quan tu vulguis.
Les cançons i les xifres corresponen a la selecció en el moment d’escriure aquest article. La playlist pot canviar més endavant.
La música d’aquesta història
Soul Sunday Grooves - Music Hits
- cançons
- 40
- artistes
- 35
- minuts de música
- 147