
Hi ha música que no espera cap invitació. En els primers segons d'un gran tema de ball K-pop sona un cop sec de percussió, una figura brillant de sintetitzador, una síl·laba cantada a cor, i de sobte l'habitació sembla reorganitzada, com si els mobles ja s'haguessin apartat sols. És pop coreà pensat per al moviment, amb ganxos polits com el vidre i tornades que arriben amb la seguretat d'un focus que s'encén. Una música que imagina un cos en moviment abans que res més.
El seu encant és l'abundància. Una sola cançó pot passar per una estrofa ràpida, una tornada ensucrada, un pont xiuxiuejat i un impacte atronador sense perdre l'equilibri, i el plaer és veure com de ben cosits van aquests canvis. Res no es queda quiet. Cada compàs sembla tenir una missió: fer-te somriure, fer-te assentir amb el cap o fer-te estirar la mà cap al volum.




